Tinc la sort de formar part d'aquell grup de persones q gaudeixen amb la feina q fan.
Si, fer de fisioterapèuta m’agrada. Encara em sorprén cada dia la capacitat del cos humà de refer-se i reparar-se i com som capaços de facilitar-ho combinant els avenços mèdics i la saviesa tradicional.
A part de tot l'aspecte més científic i mèdic de la meva feina, amb el temps, m’han anat interessant tots els aspectes més humans q l’envolten.
Vull dir que no només hem de parar atenció (que evidentment també) a la lesió , al tractament i a com evoluciona; sinó a tot allò q fa referència a les circunstàncies de la persona q tenim al davant i que condicionaran i molt la seva evolució.
Com a terapeutes hem de tenir en compte i treballar tots els aspectes de la persona.
El pacient no és una cama, o una esquena, ni tan sols només un cos , sinó q està envoltat de tota una sèrie de condicionants q hem de tractar de forma global.
– Un aspecte important a treballar ,per exemple, és la seva confiança . Si ens la guanyem tindrem bona part del tractament guanyat perquè d’això en dependrà q cregui q el podem ajudar i puguem jugar tots dos en el mateix equip.
-També haurem de tenir en compte les seves circumstàncies familiars. No és el mateix demanar repòs a una persona amb un entorn familiar q s’en pot fer càrrec, o a una persona que viu sola o te infants al seu càrrec.
– I igual d’importants son els condicionants laborals. Aquell q si és necessari, pot agafar la baixa durant la seva recuperació o el que no pot deixar de treballar perquè li va la feina.
I tot i que en la majoria de casos no podem fer res per canviar les circunstancies, el que si que hem de fer com a terapeutes és adaptar-hi el tractament dins de les nostres possibilitats.
Això permetrà q el pacient es senti comprès i col·labori en el seu procés
I finalment es reflectirà en una millora de l’evolució de la seva lesió, més enllà del que és estrictament mèdic.